El gener del 2015, als setanta anys, va morir Carles Miralles, un dels grans poetes de la seva generació (lade Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Salvador Oliva, Francesc Parcerisas o Pere Gimferrer). La sevatrajectòria, marcada per una intensificació creixent de la concentració emotiva i de la capacitat d’agermanarels assumptes més personals i l’interès més obert pel món circumdant, culmina en aquestes Tres suitespòstumes..

Carles Miralles (Barcelona, 1944), de reconeguda competència com a hel·lenista i estudiós de la literatura, és també un poeta d'una trajectòria singular i rellevant. Es va donar a conèixer gràcies als premis Amadeu Oller (1965) i Salvat-Papasseit (1967), i es va consolidar en el panorama literari amb volums com Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga (1981), La mà de l'arquer (1991) i La ciutat dels plàtans (1995). Tota la seva producció de gairebé trenta anys, incloent-hi el recull fins aleshores inèdit Mans lentes d'aigua i molts altres poemes no publicats abans, la va reunir el 2002 en D'aspra dolcesa: Poesia 1963-2001. Una selecció de vuitanta-set poemes d'aquest últim volum, triada i comentada per nou lectors i lectores, va ser publicada per Edicions 62 amb el títol No me n'he anat (2007).