En la pintura de Sefa Ferré no hi ha arbres, no hi ha éssers vivents. Les viles, els carrers, els racons, sempre estan deserts, si més no en aparença. Els seus paisatges tenen aquell punt crepuscular del trencament de la llum, que tant es pot expandir en la claror del matí com deixatar-se en la foscor del vespre. Però, a la vegada, tot irradia una vida interior iridescent. Sefa Ferré ha fet un exercici d& x02019;un lirisme cromàtic i geomètric. Ès la geometria de les formes i dels colors que, a través d& x02019;un realisme transfigurat, ens fa veure i sentir de debò un impuls vital, real.