Creditors (1888) forma, amb El pare (1887) i La senyoreta Júlia (1888), una trilogia que és el croquis punyent d’un naufragi personal. Strindberg hi reflecta, d’una manera palpitant, la peripècia del seu primer divorci, l’aberració a què la conjugalitat redueix l’individu. Tres personatges, dos homes i una dona, es passen comptes de dos en dos. Cada un és el creditor inexorable que, a l’exigència despietada del deute, hi afegeix l’interès usurer d’anihilar l’altre. I com que cada personatge és, alhora, creditor i deutor, cada un acaba essent botxí i víctima. En aquesta pugna, els dos homes es perden escometent-se per la dona que diuen que estimen, però que, en veritat, únicament desitgen. Dissecada així per Strindberg, la relació conjugal es revela com una mera expressió de poder i de lubricitat, sota el control d’una dona que domina, si no l’escena, la situació. De retruc, l’autor ens serveix impulsivament una imatge, real i especular, de si mateix.