Cloc! s’aparta clarament de la línia dels anteriors poemaris d’August Bover. Després dels darrers reculls japonitzants, vinculats a uns paisatges concrets, ara el poeta s’endinsa pel camins iniciats per l’avantguarda francesa del grup Oulipo i, encomanant-se a Llull, fa un recorregut polimorf per algunes de les contraintes clàssiques: el sonet amb eco, el poema aparentment bilingüe, els gentilicis desplaçats, els lipogrames monovocàlics, el monosil·labisme, la seqüència de tautogrames, etc. Però no s’atura aquí, sinó que va molt més enllà tot explorant algunes de les característiques de la llengua catalana: el triftong, l’ús de la dièresi, del guionet i del punt volat, l’obertura i el tancament de les vocals, la vocal neutra, els sons de les consonants, les combinacions dels pronoms febles, les interjeccions onomatopeiques o la formació de paraules. I, tot plegat, en un deliciós diàleg amb els esplèndids dibuixos de Pere Capellà Simó, que s’integren perfectament en el joc. Perquè, com diu Màrius Serra en el pròleg, "aquest Cloc! no clou res, sinó que obre noves vies per a la literatura potencial en la nostra llengua".