Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966)Un món intens, imprevist, càlid i sensual és possible. El reflex dÆun paisatge, alhora exterior i interior, sÆinsereix en la pròpia arrel del sentiment i del cos revifant un foc àugur, amb la mirada més enllà, prop de la línia roja on potser hi niarà lÆamor. I la paraula poètica, plena i viva al tacte, és invocada i proferida des del dedins; és portada pel vent càlid i per lÆaigua fins a la terra-pell cavada, «a lÆhora de lÆespiga plena». El poeta es val del fragment com a fractura abismal del llenguatge o com a ruptura del silenci, tal com deia Giuseppe Ungaretti, i deixa la seva empremta trencant la sintaxi i potenciant la intensitat lírica dÆaquests versos que es mouen amb uns ritmes propis. Un recorregut màgic per fragments de pell cavada i pels instants fugitius que tan sols lÆamor i lÆestremiment de la paraula poètica poden arrencar al temps... LÆescriptura és «lÆacte imminent de ser en el desig: el camp des de lÆarrel».