Aquesta obra de teatre es un clàssic de la literatura catalana. Per què? Doncs perquè retrata perfectament l'època en que va ser escrita i alhora es com un recopilatori de les característiques de la literatura d'aquella època, però sobretot perquè alhora avui en dia segueix essent perfectament vàlida. I és un plaer llegir-la. No importa els tòpics i defectes que pugui tenir, perquè funciona a la perfecció. L'obra té dos fils argumentals indissolubles. D'una banda ens explica com un Foraster arriba a un poble tancat i regit pel fanatisme religiós i pretén executar un projecte que ajudaria a suportar la sequera que pateix el poble des de fa anys. No cal dir que el Foraster serà expulsat del poble a pedrades. L'altre història, més interessant al meu parer, és la de la Cecília, la filla del cacic local que estudia per ser mestra a Barcelona, i que lluitarà per alliberar-se de la influència paterna. El primer acte presenta les dues històries. En el segon es resol la del Foraster. I en el tercer es resol la de Cecília. L'estructura es perfecta i els cops d'efecte són genials, arribant a vegades fins i tot a l'espectacularitat. És cert que els personatges tots són massa d'una peça. O molt bons o molt dolents. Tots excepte en Vergés, el mestre del poble, que està enamorat de la Cecília. Ell és l'únic personatge amb matisos i dubtes, i es defineix precisament per les seves vacil·lacions que el porten a la inacció. I m'encanta que estigui enamorat platònicament de la Cecília perquè l'admira, de la mateixa manera que la Cecília està enamorada platònicament del Foraster perquè l'admira. M'encanta la concepció de l'amor que té aquesta obra. L'amor com a idealització (potser no del tot certa) de l'altre, l'amor com a cerca d'allò que ens falta, d'allò que voldríem ser però no som. Sigui com sigui, en Vergés és l'únic personatge real de debó de l'obra. I és magnífic. Però no importa que els altres personatges siguin massa esquemàtics (i alguns fins i tot folklòrics: el carlí anticlerical i l'anarquista gandul), perquè tots al cap i a la fi fan el seu paper en un mecanisme que és precis com un artefacte de rellotgeria. No hi sobra ni hi falta res en aquesta obra. I del que ens parla, de l'oposició entre individu i les convencions, continua essent totalment vàlid avui en dia.