‘Els cercles més obscurs de l’infern estan reservats per a aquells que mantenen la neutralitat en temps de crisi moral’; no em direu que no és una gran frase, eh? Doncs ara prepareu-vos, perquè en comptes de parlar-vos d’un assaig de filosofia us vaig a parlar d’un thriller en tota regla: Inferno, d’en Dan Brown.

Diu la frase de màrqueting d’Empúries: “benvingut a l’infern de Dan Brown”. I crec que haurien de dir “benvingut al teu infern, lector” perquè en el temps que trigues a llegir-lo pateixes insomni, t’aïlles socialment, perds la gana… només estàs per llegir! Sí, una vegada més en Robert Langdon ens atrapa en una teranyina de símbols de la qual no en volem sortir si no és amb la resposta correcta! I, és clar, per assolir aquest objectiu ens cal devorar les 632 pàgines de la novel·la.

No patiu que no us en diré massa, perquè qualsevol cosa pot ser xerrar de més, però deixeu-me que us confirmi que la major part de l’acció passa a Itàlia (a la coberta hi surt Florència, però no és aquesta l’única ciutat europea de la narració…) i que en Robert Langdon troba més símbols que mai, en aquesta ocasió desfent el cabdell de La Divina Comèdia, de Dante, en un dia.

El llibre el vaig tenir a les mans el mateix dijous, però no el vaig començar a llegir amb temps fins dissabte, a causa d’un bon refredat que, barrejat amb la pluja, em va tenir tancada a casa. Diumenge em van deixar llegir-lo molt poc, perquè vam passar el dia en família… però el trajecte amb cotxe el vaig fer llegint en el seient de l’acompanyant i ahir dilluns, com que era festa, li vaig clavar la darrera mossegada! Crec que amb això us ho he dit tot, oi? No és magnífica literatura, és clar que no, però sí que és una grandíssima novel·la, perquè aconsegueix exactament el seu propòsit: fer-nos passar una estona molt i molt distreta, vibrant, i aprenent coses d’aquelles que et fan pensar que has fer augmentar unes dècimes el teu coneixement, en aquest cas, pel que fa al Renaixement italià.