«Per què plorem?», pregunta el Mario a la mare. I ella li parla de núvols, del mar, de pedres, de cofres i de murs. Un poètic àlbum il·lustrat que ens recorda que les llàgrimes ens reguen molt lentament i ens fan créixer, ens calmen i són un bàlsam per a les ferides. I que tots plorem: nenes i nens, petits i grans, alts i baixos FRAN PINTADERA Néixer en una illa és una cosa curiosa. Sempre penso que, si hagués nascut uns passos més cap a la dreta o uns metres més cap a l?esquerra, hauria sortit dels carrers de Las Palmas de Gran Canaria i hauria nascut al mar. Llavors potser ara seria un peix. Això suposaria coses estupendes, com ara veure esculls de corall o bussejar durant hores sense haver de sortir a prendre l?aire. Però no podria escriure contes o, si ho fes, tots serien paper mullat. Mala peça al teler. Per sort vaig néixer a terra ferma, i allà vaig agafar el llapis ben aviat i vaig començar a escriure històries. El meu primer llenguatge escrit va ser la poesia, una manera precisa i deliciosa de comunicar-se amb un mateix, amb els que tens a prop i amb aquells que no coneixeràs mai. Després van venir els contes, les novel·les, el teatre i qualsevol forma artística on la paraula se sentís còmoda. Per què plorem? va néixer de l?instint. A vegades, busques les paraules exactes per explicar una història; però altres vegades (i aquestes són les millors) són elles les que et porten fins a la taula i et dicten el que has d?escriure. En aquest conte, amb aire de poema, intento respondre la pregunta d?un nen que podria ser el meu fill o el meu jo de fa uns quants anys. O potser, sense saber-ho, vaig escriure aquest conte precisament i solament per a tu. ANA SENDER Vaig plorar per primer cop fa quaranta anys, en una ciutat de la perifèria de Barcelona. Un temps després vaig oblidar com es plorava i com es parlava. El que sí que recordava era com es dibuixava, així que dibuixava les paraules que no em sortien i les llàgrimes i els crits que m?havia empassat. I també sols, bruixes, cases, princeses i micos. Això va ser fa molt de temps i ara només m?oblido de parlar a estones i he après a plorar de moltes maneres diferents. Fins i tot n?he inventat algunes de noves, per exemple fent el pi. Un dia vaig descobrir que podia anar a una escola per aprendre a ser il·lustradora i m?hi vaig tirar de cap. Era una escola màgica, crec. Així que encara dibuixo i ara també ho faig per guanyar-me la vida. Vaig començar dissenyant estampats per a roba, però ara el que més faig és il·lustrar contes i fins i tot de vegades m?atreveixo a escriure?ls. També dibuixo per plorar, quan no em surt, o per parlar, quan no trobo les paraules. Moltíssimes vegades ho faig per jugar. M?agrada quan s?inunda la casa i s?han d?improvisar barques amb els mobles.