Espinàs converteix l'experiència de la caminada en una crònica viva en la qual el lector s'aventura amb l'escriptor per camins desconeguts del Pallars i la Vall d'Aran.

L'últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d'esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d'una antiga fonda. El lector s'aventura amb l'escriptor pels camins i les valls d'aquestes contrades, en una crònica que reviu un món rural perdut i nostàlgic de mitjan anys cinquanta.

Josep M. Espinàs, a través d'aquesta crònica del 1956, reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l'autor manté vius per sempre amb el seu testimoni de narració viva.