El concepte de resiliència, que en l'accepció etimològica llatina significava 'saltar arrere, rebotar, reiniciar', s'instaura en l'àmbit humanístic, atenent paràmetres científics, per designar la capacitat de reconstruir l'equilibri emocional o identitari després d'un esdeveniment traumàtic o advers, personal i, per extensió, col·lectiu. La capacitat de supervivència, la recerca de l'estabilitat perduda o la construcció de nous i precaris equilibris en consonància amb la incertesa del nostre temps ocupen un espai privilegiat en les escriptures actuals. Aquest volum monogràfic coral aborda les formes en què es manifesta aquesta capacitat de resiliència en la construcció identitària contemporània del País Valencià, a través de la literatura, i en diàleg amb altres expressions culturals: com les escriptores i els escriptors valen-cians reflexionen sobre la supervivència cultural, personal i col·lectiva, en contextos d'adversitat ideològica, com es resisteixen als embats assimiladors i unificadors procedents del món que els envolta, i quina mena d'identitat contumaç en resulta, de tot plegat.