LÆestiu del 2022, en un viatge a -taca, vaig sortir a córrer. Era la primera vegada que corria amb unes sandàlies tarahumares per un terreny agrest. Vaig enfilar un corriol estret i pedregós arran de costa. Mentre corría vaig deixar de sentir el repicar de les pedres, la cadència dels meus peus, la meva respiració, només silenci, mar i el vent xiuxiuejant lógia, paraules. Un poema semblava escriureÆs a través del meu cos, com si sorgís de la terra i mÆentrés pels peus i el sacre. Vaig arribar a una petita església on les onades gairebé hi topaven. En aquell instant, de sobte, vaig retornar, no sé de quin lloc de la consciència o de somni, on havia estat per no sé quant temps. Havia corregut uns tres kil.metres per. havien transcorregut eons. Vaig asseureÆm al petit moll davant de lÆesglésia sota els esquitxos dÆonada i vent, sota un sol grec de justícia. El poema seguia viu, a dins i a fora a la vegada. En tornar a lÆapartament els versos van brollar de la ploma damunt del quadern de viatge de paper japonès.&nbsp,En aquell lloc dÆ-taca va néixer aquest poemari, com un retorn a lÆorigen, com una tornada a un día que vaig somiar ser poeta.»