Un monjo japonès va escriure fa molts, molts anys:

Tot s'ho endugué

el lladre, tot

menys la lluna. 

Era la manera de dir que ningú no es pot endur allò que, com el vent o la llum, no és de ningú i pertany a tothom. La lluna del poema de Rodari és la mateixa que el lladre no es va poder endur. Només és de qui s'atura a mirar-la, tant li fa on visqui i de quina raça sigui, o com de pobre  i desamparat estigui. La lluna és un palau on tothom pot entrar, ens diu Rodari. El palau on neixen els contes, que també són de tothom i de ningú.