Aquest poemari parla de les coses que estan a prop, d'indrets comuns. D'imatges i pensaments que comparteixen un imaginari semblant. Perquè cadascú de nosaltres, encara que únics i irrepetibles, habitem territoris bastits amb un mateix llenguatge que ens travessa, com una sageta, el cos i l'ànima. Només així podem parlar amb certa decència de la feblesa, de la fragilitat, però també del coratge i de l'esperança.