La vellesa és un temps definitiu, enigmàtic i filosòfic, perquè fer-nos vells és saber que l’endemà es farà sense nosaltres. Medicina i filosofia van dibuixar a Grècia i Roma un retrat no gaire agradable de l’ultima "aetas", la definitiva perquè tanca el cicle. Des d’Homer i els grans tràgics, els grecs van ser conscients del drama existencial en la cruïlla del temps, la vida i la mort, i la medicina va reflexionar molt profundament sobre el fet d’envellir. Plató, deixeble del septuagenari Sòcrates, defensava el govern dels ancians, la gerontocràcia, però no ignorava els problemes de la senilitat. Aristòtil a la "Retòrica" (II,13) diu que els vells són mesquins, porucs i egoistes, i per als estoics la proximitat a la mort converteix la vellesa en la prova definitiva de l’autodomini moral. El debat de la filosofia antiga sobre la vellesa parla també al nostre present.