Al capdavall del jorn seguim dempeus, percaçant el nord com aprenents novells, lluny de la llar, entre rengleres d'esculls i la buidor verge de l'espai i el temps. Hem mamprès un viatge sideral, abocats a les finestres de les nostres vides acompanyats per històries semblants, on l'amor sempre ens espera en la penúltima frontera davant la mort. És aquest un viatge, un viàtic d'esperança, on la compassió esdevé un bàlsam sanador i perdurable, inclús davant de l'oblit i la barbàrie. I allà on les ones destil·len la buidor de l'escuma, on tot s'esmuny enmig d'un pentagrama d'enigmes quan s'acaben les respostes, potser algú, sense jutjar-nos, ens abraçarà ben fort. Aquest poemari, aquest grapat de versos, vol ser una humil declaració d'intencions davant de l'absurd i la nàusea del no-res, enmig del miracle de viure, amb una fe esforçada, despullada d'artificis i amagatalls que vol obrir solcs de tendresa i honestedat amb paraules senzilles. No és poca cosa. De vegades, només cal obrir les portes de bat a bat, seure i esperar. Bastir l'estona d'un cor de mans. Aquesta obra ha estat la guanyadora del XXX Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol», atorgat a Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), el dimecres 7 de maig de 2025, per un jurat compost per: Josep Antoni Aguilar Àvila, Josep Domènech Ponsatí, Josep Gerona Fumàs, Juan Carlos Otero Sánchez i Laura González Ortensi.