Maria Lluïsa Fabra, nascuda a Barcelona el 1942, és professora emèrita de la UAB i ha publicat diversos llibres sobre dinàmica de grups, la seva especialitat acadèmica i professional. També ha escrit llibres i articles sobre assertivitat, un tema al qual ha dedicat els darrers anys de la seva tasca docent i investigadora. Al llarg de la seva carrera professional, l’estudi del gènere ha estat una constant,  començant per aquell primer llibre (“La mujer en España”, 1965)  escrit amb tres amigues quan a penes havia acabat la carrera fins a “La carrera de les professores universitàries” (1998).   És llicenciada en Filologia Romànica i diplomada en Psicologia. És doctora, i té una maîtrise,  en Ciències de l’Educació.  

En el llibre que teniu a les mans hi trobareu el pòsit que hi ha anat deixant la vida, però sobre tot els descobriments realitzats per una nena desperta entre els tres i els tretze anys: de l'entorn, de les idees, de la religió, de la pròpia fisiologia, de la família. Espero que per a alguns lectors i lectores serà un apropament a la pròpia infantesa i pels altres un descobriment de com era el món quan l'Estat era  governat per algú que es feia dir “Generalísimo”  i que entrava a les esglèsies “bajo palio”. 

La generació dels nostres pares va ser la dels vençuts i dels sobrevivents que van quedar-se al país i van voler donar una oportunitat a la Història perquè canviés les tornes. Aquella història, i la dels nens i nenes que es perdien en les contradiccions del moment, és la que explico. Molts de nosaltres ens havíem fixat com a objectiu el ser presents quan el “vigía de occidente”deixés aquest món i es produís el canvi cap a un règim democràtic.

Tant de bo que aquestes històries serveixin per veure clar que, tot i haver-se realitzat el canvi que anhelàvem, no està tot guanyat i que hem de seguir pressionant perquè els nostres desigs de mainada intel·ligent es converteixin, algun dia, però ben aviat, en normalitat.